el "Gir Lingüístic" i postmodernisme

el Postmodernisme, i el "Gir Lingüístic"

-Diferències entre la perspectiva sobre les classes socials de Patrick Joyce i la d’E.P.Thomson.

La teoria de les classes de Thomson, reivindica, la classe com a resultat d’un procés diacrònic i actiu que es construeix al llarg del temps. La seva teoria, trencarà amb la subordinació de la superestructura respecte de la infrastuctura (marxisme més estructuralista), posant més èmfasi a la moral, els costums, l’art, la religió. I convertint, l’estudi de la cultura, com a primordial per al coneixement de la “realitat” del passat. Un fenomen històric, la classe, que es va constituint en el temps, a partir de la consciència d’un grup que comparteix uns interessos “x”, enfront d’un altre grup; i desemboca en els antagonismes claus de la lluita de classes.
Per a Thomson, que és un empirísta, aquestes classes estan determinades, tan econòmicament, com culturalment, per una consciència col-lectiva, que relaciona el treball i la consciència, i que es materialitza, a partir de la experiència. És a dir, per al present historiador, la formació de la classe, vindría donada per unes experiències comunes i externes (heredades o compartides), determinades per les relacions de producció, i desenvolupant, posteriorment, una noció (o consciència) de classe, dins uns termes culturals fixats en les tradicions, en els sistemes de valors, els simbòlics, les idees i les formes institucionals. Esdevenint la causalitat externa a la consciència de classe, el punt d’arrancada o detonant per a la seva formació.
Joyce, ens parla d’unes identitats, no tan d’unes classes. El contingut semàntic de la classe o la presa de consciència d’ aquesta, com a diferent i contraposada amb altres dins el mateix teatre social, per a Patrick Joyce, ve donada pel propi “llenguatge” d’un grup concret, és a dir, des de la vessant més postmodernista de l’autor anglès, a patir d’una presa de consciència identitària, es manifestaran unes formes socials que evolucionaran amb uns discursos o uns llenguatges necessàriament significatius per aquests conjunts o classes. Podrien explicitar-ho amb la frase de Shopenhauer, “El món és la meva representació”. Plantejant-nos el dilema de que cada moment històric ha gaudit del seu propi llenguatge, concebut pel propi període i pels protagonistes de tal, sent-ne una realitat, el producte. Convertint-lo en indesxifrable davant els nostres ulls, ja acostumats a noves “formes lingüístiques”. Per contra a Thomson, Joyce, refusa el “referent”, extern com a contenidor de significat per a la classe social. Ell exposa, com dèiem més amunt, que identitat (innata?), estaria a la base, de la que s’en derivaran la consciència de pertànyer a un grup (de gènere, per exemple) i la posterior ubicació d’aquest en un marc , molt més ampli (societat), dins una classe o altra.

-Què és la” societat” per a P.Joyce i en què es diferencia aquest concepte de la “societat” en el paradigma d’història econòmica i social?

Patrick Joyce, en els seus plantejaments descompon, diversifica i multiplica els elements de la “societat”. La fragmentació ve donada de la visió, hom pensaria que certament escèptica , de que la història està plena de realitats, i que cada visió configura la seva. A més, defuig de les totalitats estructurades, que alguns van adoptar en l’estudi de la història de les societats, i de la idea d’Eric Hobsbawn , la intenció d’ “aprendre del passat per a transformar el present” Per contra, Joyce, no ho veu tan clar, la seva societat ve donada de varies visions, individualitats, unes identitats diverses que alhora responen en una lingüística específica enfront a, unes condicions polítiques, econòmiques i culturals, determinades en uns temps o períodes de la història. Així doncs, al mateix temps, cada societat es mostrarà en una realitat diferent, impossible d’analitzar sota les concepcions més representatives de la “historia social i econòmica”, que buscaran històries més o menys generals per a explicar les societats humanes, i la seva natura. Una natura, en funció a la reacció de conjunts d’homes i dones vers experiències externes, de relacions econòmicament contraposades, polítiques desfavorables per uns i beneficioses per altres, i tot això, inclòs en un ens en constant evolució, que és la sosietat. Joyce diu que no existeix només una societat hi ha una gran multiplicitat (infinita?), evident, si posem atenció en el fet -com planteja -, de que tots creem realitats, ens creem la nostra pròpia identitat i amb la suma de cada una d’elles (identitats) es configurarà una societat dins un espai concret i convivint amb unes condicions determinades.
Per a Joyce, és molt difícil estudiar societats en els variats moments històrics, cada un emmarcat per un rerafons i unes relacions de poder, politicoeconòmiques, de cultura específiques, i la utilització d’un llenguatge( manera d’entendre les coses) propi i impossible de decodificar completament, per als actuals historiadors. Ja que cada societat és a la ment de cada actor social que ha viscut cada experiència en un temps i espai concret de la història.

UN DEBAT DELS MARXISTES

UN DEBAT DELS MARXISTES Jason Donovan

Varis dels “nous” marxistes britànics, durant la dècada dels setanta del segle vint van iniciar una sèrie de discusions i debats respecte certs temes fonamentals de la seva escola historicista. Trobar un origen als conceptes de classe, de lluita de classe, delimitar que fou el cartisme ( si tenia “ànima” política, o social), el que suposaren els canvis politico- economics en l’anomenat procés de liberalització al Regne Unit, i intentar desxifrar si aquests són causes o conseqüències de la progressiva consolidació d’una consciència de classe treballadora o popular. Aquest,s, seran alguns punts del debat, a vegades, certament aferrissat.
Per a E.P. Thomson, no podem parlar de classe treballadora sense implicar-nos en les condicions socials ( induïdes per una cultura i unes “costums” pròpies), que van portar alhora al desenvolupament d’una consciència de la classe treballadora, i a l´aparició del cartisme; en una època prenatal de la noció de pertinença a un grup específic. Una de les demandes primordials dels cartistes fou el sufragi universal i secret masculí (majors de 21 anys), idea que segons Thomson, ja era prèvia a la presentació de la Carta, es debatia i presentada pels treballadors, com el primer pas a solucionar els problemes quotidians de “vida” i de “treball.. A part, segons aquest autor, al seu llibre Costumbres en comun, això també aportava connotació simbòlica i cultural, dins la dita reclama social purament material. El fet de poder anar a votar i poder gaudir de representació política, significava alhora per l’ens popular, un “contrateatre”, un atac directe als alts estrats de la societat, que al sentir-se amenaçats per la “multitut” , podrien cedir a les peticions millores a nivell social. I també, una manera de sentir-se partíceps d’una societat canviant, amb força com a classe social, on les premisses de la Revolució francesa ja estaven prou inserides en la mentalitat treballadora ,i on pels dirigents, aquella gent no eren més que xusma desorganitzada, violenta i ignorant.
El cartisme, va sorgir en una època de profunds canvis en el sí de la societat britànica i com a conseqüència evolutiva de diferents factors. Com anota John Foster. les crisis, les guerres, la precària alimentació, els augments demogràfics, confluïren en la configuració d’una consciència del treballador, en la necessitat de fer notar una presència de grup, d’una radicalització en la lluita pels seus drets, començava la lluita de classes ( No obstant, i afegint, hom parla d’un grup, aquest, bastant heterogeni, però amb certes demandes en comú). Amb l’anomenada liberalització ( a mitjans dinou), arribava, en forma de noves mesures i concessions socio econòmiques, una severa transformació del panorama social i laboral d’aquella societat anglesa. Van aparèixer nous protagonistes, els nous capitalistes( els grans intermediaris, els capitalistes industrials ), i amb ells nous interessos econòmics i nous patrons socials. Això, segons Foster va portar a la perpetuació del voraç capitalisme , a la crisis de la força i “lluita obrera” i la desaparició del cartisme (1837-1842), com si en certa manera minvés la seva raó de ser i la seva cara més radical, configurant una nova amalgama social emergent. G.S.Jones, complementa la postura de Foster en aquests aspectes. Emfatitzarà a més, la sensació de desengany, de “desmoralització” provocades per la negativa estatals a les prerrogatives cartistes, i els posteriors fracassos revolucionaris, pel que fa a la desaparició de l’energia de lluita inicial de la classe treballadora. No obstant, planteja com el nou capitalisme amb les seves “novetats”, convertirà al treballador en un tot, amb una essència diferent a la de finals segle XVIII i inicis del XIX, determinadament lligat a l’evolució de la pròpia estructura capitalista. Per altra banda Jones “refuta” la idea de considerar al cartisme un producte social d’una embrionària consciència de classe. Ell planteja que la causa o l’orígen a aquest moviment, ve donat per factors principalment polítics. És a dir, les demandes dels treballadors, de classe, escometen a nivell de política, ja que és la causant de les misèries del país, però alhora la via per la qual es poden solucionar. En Jones la consciència de classe passaria a ser més una consciència política . I hi hauria voluntat de formar part de la seva estructura ( Estat era vist ,segons Jones, com a dominador dels tots aspectes socials i econòmics del país), per poder acabar amb l’exclusió política i participar en l’Estat, el motor dels aspectes socials i econòmics.
No veu els aspectes tan radicals (motins de subsistància), com per exemple Thomson, en relació a la lluita de classes, ni una prèvia aparició de la consciència, sinó un element més neutre, més pausat, més en un tempo marcat per les estructures de govern i la seva “canviant” evolució. I partint d’una idea de noció, de ser algú políticament, per a ser reconegut socialment.
En contraposició a les creences de Jones, Neville Kirk, proposarà unes teories, no tant al voltant de la idea polititzada de Jones, i no tan cultural com la de Thomson. Quan parla de la creació i el davallament del cartisme ell es troba amb ”antagonismes econòmics” (ja abans de l’aparició del cartisme), per a explicar la noció i consciència de classe i la idea que s’ha de lluitar, en un grup de gent saturada de problemes d’aspectre econòmic. Diu que tant en el treball com fora, la lluita de classe es feia evident
A més, recorda a Dorothy Thomson, que recalca amb la seva premissa. “tots els aspectes de la vida social” (...) eren víctimes de la segregació. Com una idea preconcebuda en les relacions socioeconòmiques.

LA CRISI DELS GRANS PARADIGMES I L’ESMICOLAMENT DE L’HISTÒRIA

Jason Donovan

Amb Droysen i Ranke, a finals del segle XIX, sobretot amb el segon, arriba l’historicisme (alemany). Apareix una nova idea per a la història, una nova formula, la consideració de tenir-la en compte com a disciplina. En definitiva, veu la història com una ciència. Però, cal un mètode per a buscar, per a desxifrar la història, per explicar allò que va succeir realment. Per a Leopold Ranke,ha de ser, un mètode molt teòric i rígid (ell com a persona o ideologia, era molt conservador), basat primordialment, amb l’experiència empírica, adquirida a partir de l’observació i l’ anàlisis crític o hermenèutic dels documents, desembocant en un sistema inductiu: on amb l’observació d’una sèrie de casos i crear teories a partir de la relació entre ells i arribar a la base del coneixement. Crear unes Teories Universals.
A principis del segle XX, comença a posar-se en dubte el mètode dels historicistes alemanys i de certs positivistes francesos (Langlois, Seignobos). Fins hi tot, alguns pensadors, com Carl Popper, titllen a tots ells d’ “inductivistes ingenus”, criticant, el que pensen que és un mètode que crea un món molt determinat a la història, la fa estàtica, i a part només s’ocupa dels “grans fets històrics” o personatges.
“Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat”
Partint de la premissa de que una certesa absoluta i matemàtica, no es té de l’estudi de la història, Popper, rebat la manera inductivista, amb una nova proposta d’anàlisis. El mètode conegut com a hipotèticodeductiu, a partir del que s’ha anomenat “teoria de la falsació”. Vàries hipòtesis es presenten davant a una teoria paradigmàtica, a partir d’aquí, s’aniran validant successivament en base a la teoria preexistent i, així buscar l’error o un cas que la pugui rebatre i poder canviar el paradigme. Han de ser hipòtesis efectives, amb fonament, suficientment operatives (amb certa coherència orgànica respecte la teoria inicial), per a explicar el passat, amb la màxima diligència possible. Però quin passat? Els grans paradigmes universals s’estaven ensorrant ( la metàfora dels fills del capità Grant, perdia consistència). Uns i altres ,Annals, marxisme, debatien sobre quin és el subjecte històric,i a partir de quin mètode l’arribarem a conèixer. En resum, els grans paradigmes cientificoteorics, immutables, incorruptes i irrefutables, s’estaven trencant, desembocant en una forta crisi, a mitjans dels anys quaranta del segle passat.

La idea de” cientificitat” historiogràfica o més aviat quin mètode seguir o no, es va posant en dubte al llarg del segle XX, de la mà de certs teòrics, i escoles. La història és una disciplina com a tal? Quin o quins són els subjectes de la història. I els objectes?. Com veiem, Chartier, busca ciència en la historiografia i poder explicar els fets, a través de lleis universals o teories científiques. Acceptant allò científic com allò “veritable”. El que per a ell és capaç d’ explicar Història.
Però, és a la dècada dels seixanta i setanta, quan hi ha els debats més exhaustius sobre els pilars fonamentals de l’ anàlisis o estudi historiogràfic, esmicolant-se i prenent diverses direccions, tan teòriques com pràctiques. D’ on apareixeran la novelle histoire, els postmodernistes i la idea del “Gir lingüístic,” posant a judici, l’existència d’una realitat objectiva independent o deslligada de les seves representacions a priori. La idea primordial difosa en el gir en qüestió, seria que el que el llenguatge, és el creador de la realitat sociocultural. Focault, aborda sobre el fet de que tot coneixement es regeix dins uns contexts històrics molt concrets i determinats, que obliguen a buscar nous subjectes i nous objectes, dins el camp historiogràfic. A més, com diuen, els postmodernistes, “allò específic d’aquesta historiografia és la narració d’històries verídiques” . Recalquen que el passat no es pot conèixer objectivament , no es pot reproduir la realitat, sinó que només es podria representar mitjançant el llenguatge, i convertir el paper del narrador com a fonamental, fent dels documents històrics.
Així doncs, la discussió historiogràfica aportaria que la originalitat de la història, és que no disposa d’un mètode (científic o no ), que li permeti aconseguir, complir, amb en coneixement totalment “imparcial” o “veritable” del passat . Però com diu Pedro Ruiz Torres,” nada nos impide reconocer que hemos sido capaces de utilizarlas( les ciències naturals, socials) para saber más cosas “verdaderas” del mundo”.
Ens trobem, doncs, davant una Història que canvia amb les preocupacions de cada nova generació, sexe, nació, o classe social. On el pensament de la totalitat, de la història total, ha sigut desmuntat en diverses peces, prenent diverses i variades direccions, ampliant relacions interdisciplinàries amb altres ciències o camps d’estudi , en certs casos( sociologia, antropologia, estadística), tancant-ne d’altres.
S’ha posat en dubte, fins i tot, la manera d’expressar els coneixements, la forma (retorn a la narració). En definitiva, durant l’últim quart del segle vint, presenciem un esmicolament de la historiografia, i en conseqüència del mètode i el llenguatge històric. Com diu un dels fragments, ja no és tant important saber la realitat o “veritat total” històrica, com si conèixer la pròpies i particulars realitats del món, i justificar-les.